La resposta és fàcil, que no breu:

Per construir i fonamentar els conceptes, idees i altres pensaments o teories que ens volten pel cap, en definitiva: per paraular. De vegades tenim una idea que ens marca la vida, però no la sabem explicar; no sabem com transmetre determinat concepte o el nostre “leit motif”. Escriure sobre això o allò ens “obliga” a dibuixar les nostres idees, a buscar-ne les formes, de manera que, a més de sentir-les, les veiem -les llegim- facilitant-ne la propagació.

Si, a més, podem oposar-les a altres idees -com és el cas d’un blog- el procés és infinitament més ric.

Salutacions,

El gust amarg del passat
retorna als llavis,
(sovint escull el vespre
per tornar).
Veig el meu reflex
en els trens que passen,
se m’emporten
i em tornen a deixar
enmig d’un silenci
entre paraules.
Ara plou,
i la pluja barreja
sentiments i raons.
T’espero amb l’esperança xopa,
tacada de blanc.

En una tarda de pluja, si la tranquilitat acompanya, la poesia és la millor lectura.

Salutacions.

Fa uns dies vaig estar a punt de penjar en el bloc un article sobre la feina, les hores per viure i per l’acompliment de les necessitats bàsiques humanes: les més simples i senzilles: viure i ser feliç.

Vaig posposar-lo, però avui he de reprendre el tema en llegir a Meditacions des de l’esfera un text que parla de les vacances dels escolars.

Llegeixo: disponibilitat horària excessiva -dedicades a la feina. Mentre que la feina, en la majoria dels casos, no compensa totalment a qui la realitza. Ni totalment ni parcialment. Algú podria replicar-me: la finalitat de la feina no és compensar-te. Automàticament, jo, deduiria que qui em parla és algú que ostenta algun tipus posició jeràrquica i que està acostumat a manar -compensant, així, en certa manera, altres mancances vitals.

Les feines que realitzem, com deia abans, no acostumen a compensar-nos com caldria. I no em refereixo a compensacions econòmiques: aquesta és una altra lluita; em refereixo a que qui les realitza, qui treballa, es senti plenament satisfet i, l’endemà, quan soni el despertador en hora intempestiva, s’aixequi amb ganes d’anar a treballar. Us asseguro que aquest tipus de feina existeix, i us ho dic per experiència personal. A banda de poder treballar en feines relacionades amb els nostres estudis acadèmics -o no- l’ambient laboral és essencial: bons companys, competitivitat sana i adequada -també necessària- i l’esperit de família que fa que hom senti els colors de l’empresa i treballi “en família”: en un ambient agradable i estable, però l’alt grau de temporalitat va en contra de la qualitat laboral i de la realització personal, provocant en el treballador ansietat i necessitat de buscar, en altres activitats, aquella realització personal que no troba en la feina. Però no només és la temporalitat, la que fa mal, hi ha altres factors no menys importants, un d’ells és, passat el temps i la novetat de la incorporació d’un treballador a la feina, aquest deixa de ser una persona: qualificada per a fer determinades tasques i on el seu rendiment és màxim, tant per ell com per als altres,  i passa a ser un recurs que la empresa mourà -de forma inconscient al mal que li pugui estar fent- amunt i avall segons convingui.

Els fills, fent referència a l’article de “Meditacions des de l’esfera”, acaben pagant les mancances dels pares -que, d’altra banda, sempre ha estat així, però ara cal afegir-hi les insatisfaccions laborals i altres fites trivials exigides per la societat moderna.

Conciliació laboral i familiar. I on és la conciliació laboral i personal, que va abans que la familiar? Abans de constituir-se en família, l’home i la dona ja carreguen amb aquesta no-conciliació d’aquests dos aspectes de la seva quotidianitat, esdevenint un mal endèmic al que ja no se li dona la importància que caldria. Aquest mal reapareix amb més virulència quan canvia alguna cosa important en l’entorn: formació d’una família, per exemple; i és llavors quan pretenem aturar o conciliar dos aspecte gairebé inconciliables. Ja és massa tard per aturar la inèrcia que duem.

Tenir cotxe, una hipoteca i fills. Amb això hom ja té lo que la societat li demana, però amb freqüència s’oblida que un fill (normalment son dos) és una persona; algú que requereix del nostre temps i experiència per tirar endavant amb la vida. Però clar, ocupa temps, molesta: cal buscar una cangur si es vol sortir a sopar, no es pot sortir de vacances allà on ens agradaria per que el nen no encara no pot venir i no hi ha cangur per tant temps: potser hauria estat més fàcil comprar-se un altre cotxe? I és que només hi ha temps per treballar: aquest és irreductible: ans al contrari: ampliable. No hi ha temps per la família ni per altre tipus de realització personal.

Vivim doncs per treballar?

Procreem per mantenir la màquina; engendrem operaris destinats a mantenir-la i com a compensació, la maquinaria els dona la il·lusió de l’instant sexual e intim, però la única finalitat és procrear més operaris: el temps just per reproduir-se.

Salutacions

És una d’aquelles expressions pesants, grans, que la sentirem dir a gent espiritual. Ara -quines coses- m’acaba de venir a la ment la imatge d’una tuneladora (sí, aquelles màquines gegantines que foraden el subsòl per fer-hi túnels) i una mosca. La mosca no m’ha vingut a la ment, volava per aquí i l’he agafat prestada; i he pensat: de quina manera hauria d’actuar la mosca per ficar-se en harmonia amb la tuneladora?

Si la mosca, enlloc de volar de merda en merda, ho fes de pot de mel a pot de mel, estaria més en harmonia amb la tuneladora? Potser si anés excavant petits túnels a les excrescències d’on s’alimenta? O bé, és la particular exquisidesa de la bona merda -el sabor profund i negre- la que la faria estar més harmoniosa? I llavors, quan hagués assolit cert grau d’harmonia, quin seria el canvi? com ho notaria? Què potser la tuneladora foradaria a ritme de bzzzz-bzzzz (això darrer preten ser una onomatopeia) o seria la mosca la que volaria tot fent giravoltes entorn al seu eix longitudinal?

Per a la mosca, si fos donat que tingués una mini-consciència, la màquina seria un inconcebible en la seva totalitat i podria ser, també, que la considerés com el seu origen i, segons la escatologia(1) de les mosques, el lloc on van quan moren; podria, fins i tot, existir una mosca-Dante, que escrivís “la Divina mosca-media” i intentés buscar les voltes a l’ingent maquinària girato-rotatòria tan desconegudes per a ella.

Però seria, només, una mosca i una tuneladora. O estic parlat d’un esser humà i un univers? No ho sé, sigui com sigui, hem triat una expressió –assolir la harmonia amb l’univers- que a banda de mostrar un determinat estat d’ànim, també mostra lo arrogants que som en l’ús del llenguatge.

Salutacions,

(1) la escatologia és la ciència que estudia les teories del “final”: infern, cel, etc.

Hi ha moltes maneres d’explicar una història de por. De escriure-la i contar una cosa determinada. La majoria d’elles son  pseudo-por, perquè aquesta no és essència del relat i si en treiem els elements que la constitueixen, ens queda un relat més o menys èpic, una aventura amb més o menys fites que els protagonistes han d’assolir per acabar bé. En aquest cas, la por és un element més, no essencial, de la trama.

Hi ha, però, autors que saben cosir la trama amb el fil de la por, esdevenint essència de tot. Per aconseguir això l’autor s’ha d’observar ell mateix i a qui l’envolta per veure què és allò que els espanta -i què l’espanta a ell. Ha de buscar coses terribles, ja no tant en l’imaginari clàssic (dimonis, fantasmes, etc) i sí en els elements vivencials quotidians: por a lo desconegut, a lo que no controlen, a morir, a ser derrotats. Tot això, estampat amb algun monstre o altre element catalitzador (de pressió, accelerant, que duu als protagonistes a l’extrem de la por -de fer-los temer lo pitjor-), fa que la obra sigui genuïna i que realment faci por.

Salutacions.

PS: avui he anat al cinema a veure “La Niebla”, d’en King. Us la recomano.

Continuant amb l’article anterior i aprofundint una miqueta més (no gaire més tampoc) deixeu que m’aturi, un altre cop, a contemplar la literatura d’avui.

D’avui vol dir dels darrers deu anys. Concretem més: la literatura dels darrers deu anys creada per autors que ara fa deu anys tot just començaven a saber qui eren. Jovent, vull dir.

En un temps on tot lo profund ja ha estat mostrat i ja no queden idees per descobrir, la majoria ja han estat descobertes o bé les hem intuït i oblidat, no queda altra cosa que moure’ns per la superfície de la realitat, però compte, no estic dient, quan parlo de superfície, que no calgui estudiar als clàssics i les seves maneres, o les teories literàries d’una manera més o menys profunda, és clar que sí que cal fer-ho, però no hem de caure en l’error de considerar-les perfectes i úniques, perquè seria tancar portes a la evolució natural, que es duu a terme no sempre de manera intencionada: la majoria de vegades és per mandra d’aprofundir, i altres per la artificiositat amb que cal impregnar-les per que siguin considerades vàlides. Trencar amb el passat de vegades aporta beneficis incalculables.

És prou freqüent, avui, veure contes curts (ja de per si curts, els contes) micro-relats o altres formes literàries, arreu on mirem. La poesia torna a prendre força, molta força, de manera que molta gent la produeix, més que no pas la consumeix, tot sigui dit! I en aquest darrer cas, potser hi ha més producció que demanda perquè tenim la mala costum de no tenir en compte (no escoltar) a qui ens envolta i aquests es valen de la poesia –considerada com un gènere especialment indicat per trametre sensacions i sentiments- per fer-se escoltar.

Els contes curts i els micro-relats també guanyen molt terreny, però això és així perquè tenim la capacitat de crear –al gaudir d’una educació cada cop més bona i d’uns mitjans d’informació cada cops més rics i complets- i poc temps per fer-ho, de manera que, l’anada i tornada a la feina en tren o autobús, ens ofereix temps més que suficient per crear un parell d’aquests relats; és clar que, llavors, ens caldrà una mica més de temps per acabar-ho de polir, però tot plegat, amb unes poques fraccions de temps lliure, en tindrem prou per treballar-los. És, doncs, evident, que el ritme de la societat altera i crea nous gèneres literaris. Això ha passat sempre, tampoc no vulguem descobrir la sopa d’all un altre cop, però el procés és molt més acusat darrerament degut a que ens movem molt més ràpid i a la “homogeneïtzació” (o difuminació de l’individu en el grup) que ens reclama, en certa manera, el mostrar-nos novament com a individus a banda del grup al que pertanyem, ja sigui el grup de la nostra feina, els nostres amics, o el barri.

Personalment crec que son símptomes d’una mateixa malaltia: la desindividualització, malaltia per la qual passem de ser un a formar part de l’u col·lectiu.

Salutacions

Música, literatura, arquitectura i altres projeccions de maneres de l’home van canviant tal i com ho fa la societat. O no. Més aviat no.

Fa uns segles, els burgesos –els que tenien temps per perdre sense tenir que preocupar-se gaire per haver de treballar- van descobrir que les coses difícils i relativament complexes els mantenia en una posició privilegiada –més encara, si és que això era possible. La música clàssica –que llavors era relativament moderna- i que difícilment s’entén i aprecia el primer cop que s’escolta: que cal aprendre-la per apreciar-la, esdevingué la nau de batalla principal d’aquest sector de la societat. La música del poble, senzilla, ballable i a l’abast de tothom, els igualava amb els plebeus i això ho podien permetre.

Fixeu-vos que després d’uns quants segles, la gent encara continua anant a l’opera a veure i escoltar llargues sessions de música i crits soporífers, quan no estridents (pel volum, no pas per la entonació i el saber fer de qui els produeixen). El fet d’acudir a la òpera, al Liceu, al teatre, és a dir, el mantenir la cosa clàssica i relativament difícil d’entendre crea certa exclusivitat. I, bé, la gen aprèn a estimar-ho i ho fan sense cap dificultat. És com tocar el violí des de petits: s’odia al principi, però un cop en saps, i encara que la cosa continua essent difícil, agrada, perquè hem aprés a que allò ens fa exclusius i diferents a la resta, encara que costi moltíssim i requereixi de molta tècnica i temps.

Avui les coses han canviat una mica i, precisament per això, per aquest canvi, fa que els amants de la vella escola de classes (i no és que ho vulguin conscientment) reprenguin amb més força les antigues maneres per fer-les contrapunt de les noves.

En el cas concret de la literatura i els blogs: encara no es considera “escriptor” a qui escriu digitalment, entenent per digital com que el mitjà de difusió de la informació és la xarxa, el PDF o el Word (Write, si sou del mon OpenOffice). Hi ha persones que dediquen al seu blog moltes hores al dia, que es preparen els texts, que els corregeixen i quan ho creuen adequat, el publiquen. Els de la vella escola no ho veuen bé per que… és massa fàcil. I com que és massa fàcil, no té mèrit, encara que la informació tramesa o publicada sigui valiosíssima. Com deia en algun article anterior, això és una lluita per ser. Per definir-se i en aquest afany de ser i definir, la nova generació ha trobat en la tecnologia la possibilitat d’enlairar-se i orbitar la burgesia, de manera que aquells mitjans que ofereixen aquesta possibilitat, estan gaudint d’un molt bon moment; posem per cas les impremtes de la xarxa, que permeten publicar el teu llibre sense haver de passar per la valoració de l’editor. Automàticament, però, els amant de la vella classe s’afanyen a desmerèixer i menystenir aquestes noves possibilitats, perquè, clar, com poden permetre que algú publiqui un llibre sense passar per les penúries que segurament han passat ells?

Tinc més proper el cas de la literatura, però també podria parlar de la música: grups musicals que busquen alternatives per fer conèixer la seva obra i s’aprofiten de la xarxa i el seu potencial per publicar la seva obre sota llicències obertes i en mitjans com YouTube o altres.

És clar que, un cop s’homogeneïtzi la cultura, la música i altres arts “toves” (vull dir, a l’abast de més gen que no pas les “dures”, com podria ser la escultura, en qualsevol de les seves varietats) ja es cuidaran la burgesia clàssica de buscar altre maneres per recuperar la exclusivitat, perquè, com deia, tot es redueix a una lluita de classes i, en el darrer esglaó, en lluita d’individus per poder ser (perquè el ser és compon, en una bona mesura, de com ens veuen –com som- pels altres)

Salutacions,

He vist aquesta paraula encapçalant un article al bloc d’en Jesús M. Tibau: “Un racó dalt del mon” me l’he quedat, bé, me n’he quedat una còpia o, si més no, la prenc prestada una estona per encapçalar aquest article (o post; tractar-lo d’article sona pretensiós i de post, anglicisme. Res, que tornarem a “article”).

Mentre venia en tren, que fa per pensar mentre passen el paisatge i els quilòmetres, donava voltes al conceptde de competitivitat -laboral, per exemple- i al de tenir un racó al “hall de la fama”: perdurar.

Parlem, per exemple, del coneixement:

Fa uns quants segles les grans persones ho eren perquè el seu coneixement i sabiduria afectava la quotidianitat de qui els envoltaven, és a dir, impactava en la majoria d’àmbits del seus conciutadans. Observem, així, que els pocs personatges que destacaven llavors, han perdurat fins avui en dia: Sòcrates, Kant, Nietzsche, Plató -no cal que estiguin cronològicament ordenats- Newton, Galileu i algun més… potser en Fermi, l’Edisson i en Bell; pocs més. Després d’alguna d’aquestes revolucions culturals i tecnològiques que es produeixen de tan en tant, després de especialitzar-nos tant i més en branques concretes de la ciència, ja no hi ha manera de destacar sobre la resta d’homes. Som un més i, en el moment en que desapareguem, ho farem del nostre entorn més immediat, no hi haurà transcendència en l’acte de esfumar-se i, no cal dir, que hi haurà dos o tres persones disposades a ocupar el lloc que nosaltres ocuparem sense saber, la majoria de vegades, qui hi havia abans d’ells. Segurament tampoc no els interessarà saber-ho: és irrellevant per la feina que han de fer. I ja son ben conscients que la abandonaran per qualsevol altra oportunitat millor.

Potser seria bon moment de desdefinir alguns conceptes i per tornar-ne a dibuixar els contorns. La felicitat, la fama, la eternitat: el voler tenir un lloc influent entre el veïnat, a la feina, ser el centre de la conversa; ai la vanitat! -cosa ben humana d’altra banda. Fer-ho -redibuixar aquests conceptes- ens podria permetre el prescindir de la lluita amb el veí pel pam quadrat de terra vora la tanca del jardí, i potser ja no ens caldria “pixar a les cantonades”, com fan els gossos, per marcar el territori a la feina. Suavitzaríem el llenguatge, de manera que un “no vull” es convertís en un “m’agradaria que” o “potser podríem provar a” o, fins i tot “amb això ja n’hi ha prou”. Son aquests petits canvis els que no vulneren l’espai de l’altre.

Com deia, i si no ho deia ho dic ara: tot es redueix a gaudir d’una estona de tren, dels quilòmetres, i del paisatge.

Salutacions

Sembla que les editorials ja ens facin mitja feina al dir-nos quins llibres cal comprar. Que com ho fan? Doncs d’un amanera molt subtil: fent tirades d’un milió d’exemplars! I nosaltres ens deixem enganyar com a badocs! I vinga! Tots en fila per passar per caixar a pagar el nostre flamant best-seller!

I és que ja saben le que es fan. Darrerament tenim el nostre racó de cervell més crític una mica atrofiat. Recordo quan era més jove, que venia els divendres a Barcelona a entregar els deures de primer de BUP -ho vaig estudiar al INBAD, em passava un parell d’hores, si no més, voltant llibreries: La Catalònia, Happy Books, La Casa del Llibre, etc. mentre esperava que es fes l’hora d’agafar l’autobus de l’Alzina Graells cap a Lleida. Fullejava aquells llibres que m’agradaven, en llegia algunes pàgines i, si de veritat em feia el pes, la següent setmana el comprava (no sense llegir-ne un parell de pàgines més, no fos cas que la setmana anterior hagués fet una mala tria).

Puc, per tant, dir amb tot l’orgull del mon, que els llibres que em comprava eren, de veritat, els millors que hi havia en aquell moment.

Però què vol dir treure un milió d’exemplars al mercat? A banda del fet en si, els editors pretenen dir-nos que el llibre que fan és molt i molt bo, tant, que no en tenen prou en dur-lo a les llibreries per donar-nos la oportunitat de fullejar-lo! Que, a més, ens recalquen que com que el llibre és tan bo, s’arrisquen i en fan un milió d’exemplars. I nosaltres, com no pot ser d’una altra manera, acostumats a que ens duguin on creiem que volem que ens duguin, no dubtem ni un instant en comprar-lo.

Salutacions i que tingueu una bona lectura.

PS: per cert, què esteu llegint ara? (quin llibre, vull dir)

A banda de les biblioteques o llibreries hi ha altres llocs on podem trobar-los: el tren, metro, autobús o en mans d’algú que s’ha aturat a llegir-ne un -ni a prendre el sol ni a descansar: a llegir, senzillament a llegir. També ens vesteixen, fent de peça de bijuteria -o de preciada joia- com qualsevol anell o arracada.

Però deixeu-me que ara els classifiqui d’una manera peculiar: segons complementin a qui els porta; així doncs, n’hi ha, com deia, que vesteixen, altres que entretenen i, els que menys, ensenyen. I son poc els que agraden, la majoria es queden en un “no ha estat malament” o bé “es passa l’estona, llegint-lo” és a dir, que és suportable i et permet xerrar d’ell amb els teus coneguts. Llegeix [+]